Danses

ntigament els camperols dansaven aquest ball quan anaven al camp. Aquesta dansa expressa amb diversos moviments el treball del pagès, des de la sembra dels cereals fins al seu consum, passant per la collita del gra i l’elaboració del pa. Una peça emblemàtica del folklore català. Què millor per començar a introduir als més petits en el món de l’esbart.

oan Petit o Jan Petit, és una cançó i una dansa infantil popular en l’àmbit dels PaÏsos Catalans i a Occitània.
Segons Joan Amades, folklòric català, aquesta cançó joc o cançó ballada és coneguda i cantada per tota la serralada pirinenca i arribant la seva popularitat fins ben enllà de la costa atlàntica.

l patatuf és una dansa que per la quantitat d’extensió i de variant, es balla a tot Catalunya. El patatuf, que presentem, és de la població d’Enviny (Lleida). Es ballava el segon dia de la Festa Major a la plaça de la vila i la gent sentia bogeria per dansar-lo. De bon matí, la priora i el Majoral anaven a trucar a les portes de les cases de qui havia de ballar el Patatuf. La parella que puntejava millor era anomenada com a priora de l’any següent.

ansa d'ambient humorístic que tenia lloc en festes on s’hi reunia força gent. L'origen del ball l'explica una llegenda que diu així: "Ferriol era el capità d'una colla de lladres, que decidit a canviar de vida, ho comunicà als seus companys de malifetes, els quals prenent-lo per traïdor i covard el varen matar.
L'enterraren sota una bota del celler d'un hostal. Un bon dia l'hostaler va adonar-se que aquella bota no s'acabava mai, va treure-la i aparegué un braç amb el dit índex enlaire, tocant la bota. Després de cavar va trobar el cos incorrupte de Ferriol". Per honorar el Sant i manifestar la seva alegria, feu una dansa mantenint, això si, l'índex enlaire.

l Maig en termes molt generals podríem dir que, en els indrets on la Festa de havia tingut molta importància, s'havia plantat l'anomenat Arbre de Maig. Els arbres escollits per aquest ofici sempre solien ser boscans.
A la darreria del segle passat, el jovent de l'Areny encara ballava al voltant d'un arbre que, segons la tradició, era l'origen del poble que s'havia format al seu voltant. Aquest ball era anomenat del Rogle.

er celebrar el carnaval, al Prat de Llobregat, s’organitzaven colles que el diumenge recorrien les masies dels voltants del poble, on cantaven, ballaven i recaptaven diners i viandes. El dilluns repartien la recapta, aquest cop, però, pels carrers i places de la vila. Els dimarts organitzaven un dinar amb el producte de la capta i al vespre feien un sarau.El ball que ens ocupa s’havia ballat per fer el captiri regularment fins a la segona meitat del segle XIX, a partir d’aleshores solament es ballà de forma ocasional. Al tombant del segle, fou recuperat per la colla “Els Bajarts” i s’acompanyà de primer, amb flabiol i tamborí tradicionals, i més tard, al so d’un clarinet. L’any 1952 fou reconstruït per ordre de l’Ajuntament i seguint les indicacions dels components de la colla dels Bajarts que encara vivien, per Joan Comas i Vicens per tal de ser ballat per la festa major. La melodia fou harmonitzada pel mestre M. Oltra.

ecollit de Joan Amades, ens diu que era un ball molt popular al Pallars, a la Cerdanya, al Rosselló, al Ripollès i al Solsonès, però cal tenir present que el 1936 no tenien cap record a Enviny, a Sarroca de Bellera ni a Sentarada.
A la Garrotxa també es ballava un ball Francès però tanmateix les evolucions no coincidien amb aquesta versió. És un ball amb evolucions coreogràfiques i punt de dansa molts senzills que permeten als més menuts començar a ballar danses de tradició catalana.

n el ball dels Confits de Castelló d'Empúries, els ballaires que desitjaven prendre-hi part anaven com en una cercavila, aplegats en parelles agafades del braç. Anaven presidits per un personatge, que era el qui donava caràcter a la gresca, que anava descalç i duia una llarga túnica blava tota cosida de petxines i de closques d'altres mol·luscs. Anava cofat amb una curculla i portava una grossa xeringa amb la qual ruixava tothom que se li posava el pas.

el ball de Ballestes només se sap que es ballava fa més de cent anys, i que des del 1952 s’introduí com a final dels Pastorets. Popular a diferents pobles catalans, és una dansa que es balla amb l’ajut d’un element, les ballestes, que els dansaires fan moure al ritme de la música mentre dibuixen diferents coreografies amb els peus.

questa dansa sovint és ballada per als més menuts, repetint cada parella la mateixa figura que inicien els primers. D’aquesta forma, un ball que en principi només és ballat per una parella de dansaires, finalitza amb la participació de tots.

a Patum de Berga és un dels documents folklòrics més rics del nostre país. És una celebració d'arrels medievals en què intervenen diferents "entremesos" dels anomenats "de peu", és a dir, amb moviment.En aquest conjunt hi ha, però, dues escenificacions que no tenen res a veure amb la pregona antiguitat dels altres entremesos: són els "Balls de Nans".
A la Patum hi ha "Nans Vells" i "Nans Nous" perquè els primers van quedar arraconats una temporada i se’n van fer de nous per fer-los sortir en el seu lloc, encara que més tard els hi van tornar a incorporar.La presència dels nans en la mitologia dels pobles sembla respondre a la necessitat d'incorporar a la tradició personatges populars, la gent del poble, pel fet que els estaments nobles ja tenien la seva representació en els gegants.

Tortosa, era perillós per als nois passar per la vora de l’Ebre vers d’indret on rentaven les bugaderes. Al pobre infeliç que podien arreplegar li feien les mil trapelleries. Havia estat costum que les rentadores, tan de riu com de bassa, es lliuressin a petits balls i jocs entre elles al so de cançons alegres i divertides.

a cascavellada és una dansa que es ballava a Arles del Tech, França. Aquesta dansa és prioritàriament executada a la zona de la Catalunya Francesa i es presenta actualment per nois i noies vestits amb la indumentària pròpia de cada sexe. Els balladors porten cascavells a les cames i un mocador vermell a la mà esquerra.

l caràcter d’aquest ball és evocador d’una cerimònia destinada a honorar un heroi. Els ponts que els dansaires formaven amb les faixes sostingudes enlaire, recorden els arcs de flors i de ramatge per dessota dels quals havia de passar el guerrer triomfador, i la coloraina de faixes i mocadors sembla evocar la visió de les banderes i gallarets presos a l’enemic, voleiant en senyal de joia per la victòria. Era un ball per homes sols, els quals anaven distribuïts en dues rengleres paral·leles; cada parell de balladors enfrontats, sostenien dues faixes per la punta, una a cada mà. El capdanser només en sostenia una, perquè a l’altra hi duia una bandera especial, utilitzada per aquest ball.En aquest cas, nosaltres no tenim bandera i són nenes i nens els que ballen el Ball de Faixes. Esperem que gaudiu de la nostra adaptació.

s una dansa de carnaval i portada com moltes d'altres de França a finals del segle 18. És una dansa que es balla en rodo, s'assembla a la sardana per la seva posició en cercle.

al com el seu nom indica, alguna tribu de gitanos deuria introduir aquesta dansa a la nostra terra, deixant-la arrelada en la comarca del Vallès. Les "gitanes" no es consideraven pròpiament com un ball, sinó com un espectacle tradicional que es celebrava anyalment per Carnestoltes, en diversos pobles del Vallès. La presència de diferents colles pertanyent a diversos pobles, donava a la festa un sentit competitiu ja que cada una d'elles rivalitzava amb les altres, tant en la riquesa de vestuari, com ideant noves combinacions que fessin més atractiu i remarcable el Ball. És en les figures dels personatges d'aquesta dansa on podem veure més clar l'indici de l'origen bohemi, egipci o gitano de la dansa. Des dels seus orígens fins a com s'interpretaven posteriorment, tots ells van perdent caràcter, si bé mantenen algun aspecte del seu valor originari: Els "Vells", tot i vestint peça llarga i barret de copa, van convertint-se en personatges graciosos, i arriba un moment en què se’ls presenta com a còmics. En quan als diablons, ben aviat van anar perdent la seriositat del seu càrrec per convertir-se en una espècie de "bufons". El "Capità de Cavall" era ja objecte de polèmica entre els tradicionalistes de l'època, car els defensors de l'autenticitat advocaven perquè el capità muntés un ruc. El nuvi i la núvia, així com la resta de dansaires, formen el nucli del cos del ball, que, a través de moltes vicissituds, ha arribat fins a nosaltres conservant els punts i les melodies essencials del Ball.
Quan l’any 1970, Albert Sans estrena el muntatge coreogràfic que incorpora al Ball de Gitanes, aconsegueix la caracterització d’alguns personatges que fins l’any 1884, havien estat famosos a les ballades pel Vallès i concretament a Mollet, que és la població que ens ofereix les darreres dades. Els diablots, record dels antics organitzadors de la ballada i responsables de l’ordre de la festa, esdevenen però ara, responsables de la gatzara i el desordre. Els vells, reviuen aquells antics presidents d’honor de la festa, que entre els gitanos, eren sempre els de més edat. I el capità de cavall o “Cavallista” ens recorda els organitzadors de les ballades més recents, en les que el “Cavallista” tenia la missió d’obrir pas i demanar lloc perquè pogués ballar la seva colla. Si tots els balls populars han sentit el pas del temps, potser el Ball de Gitanes l’ha sentit més que els altres, precisament per la seva enorme popularitat. Des de que alguna tribu de gitanos, probablement procedents d’Itàlia, van portar-lo a la nostra Comarca, fins a les versions actualment conegudes del ball, han pogut transcórrer 300 anys.
L’Esbart Dansaire de Rubí no va fer altre cosa que tornar a la llum de l’escena la fesomia d’aquelles celebracions populars i l’elegància i força històrica d’aquells antics personatges perduts en el record. Nosaltres, dins de les nostres possibilitats, hem intentat conservar al 100% la coreografia de l’Esbart de Rubí.

s una dansa guerrera d'origen àrab. En la seva interpretació les noies van dibuixant amb les seves panderetes senzilles evolucions que contrasten, en la segona part de la dansa, amb els gestos virils i difícils dels homes que repiquen amb ritme esbojarrat les panderetes.

ls costums i tradicions de la Plana de Castelló se’ns ofereixen com un nou paisatge popular. En els anomenats “Balls Antics de la Plana”, que constitueixen la festa popular castellonesa, s’hi ballaven Boleros, Marineries, Seguidilles i Jotes, i també altres balls dedicats a determinats personatges o grups socials significatius. La Dansa de Masovers ens recordarà d’una banda el sentit d’adscripció al “mas” que significa el “masover”, i de passada ens farà memòria d’un personatge de no massa bona fama amb què la tradició de la Plana bateja popularment aquest ball: n’hi diuen “la corroquina”.

partir de les músiques de les jotes de les dansades de Batea, de la Faratella, d’horta de Sant Joan i de la Pobla de Massaluca, amb punts característics d’aquestes terres i altres de nous, el cèlebre coreògraf Albert Sans va crear, per als alumnes de l’Aula de Dansa tradicional i Popular, un ball, en el qual aquests representaven una feta que podrien situar a qualsevol dels pobles de la terra Alta.
El jovent entra a la plaça amb una parella que no és necessàriament amb la que donarà per acabat el ball,o bé hi arriben tots sols. Comença el ball, tots busquen parella amb més o menys sort. La festa és va animant fins a un punt de descontrol i de “ballar sense escoltar”. Finalment la vetllada finalitza de manera alegre i trepidant.

enim sort de ser catalans, perquè si una cosa ens caracteritza és la cultura. Tenim molts aspectes diferents, possibles de representar mitjançant la dansa. És això el que fa que el nostre folklore sigui ric i divers, com nosaltres. A l’esbart, hem passat per les terres de ses Illes amb Xaloc Xaloquet, hem ballat al ritme de les Jotes de ponent amb els Aires de la Terra Alta, i ens faltava un component molt proper i que encara no havíem posat dalt de l’escenari: L’HAVANERA.
Havanera 2012, coreografia de la nostra directora, la Marta Álvarez,  vol ser un petit recull de la gran varietat de música que tenim dins d’aquesta categoria, no sempre com la típica cantada d’havaneres on s’escolta la Bella Lola i es treu el mocador, sinó també amb alguns autors que han volgut innovar dins del gènere, com el nostre estimat Tomeu Penya. Amb una posta en escena ambientada en el mar, tant proper a les nostres terres, els ballarins intentaran crear un ambient de festa i de calma alhora, fent que a l’espectador li vingui de gust pujar a l’escenari i unir-se a ells.
Finalment, un fragment d’una cançó de Lax’n’busto, ens introduirà en aquesta HAVANERA 2012:

Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
Mai no he tingut calendari, el meu rellotge sóc jo,
que no tinc segons i que allargo les hores.
Tu, vell timó que m’ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
treu-me d’aquesta tempesta,
treu-me que ja no puc més,
seguint una estrella potser em vaig perdre el cel.
Vaig perdre el seny.
Dona’m força per cridar,
que no sóc d’aquí, tampoc sóc d’allà,
la meva terra és el mar.

l ball del mocador és una coreografia del mestre Albert Sans musicada per Xavi Capellas. Sobre la melodia del Ball del Mocador del poble de Bot, a la comarca de la Terra Alta, l'Albert Sans va construir l'any 1977 aquesta coreografia per una sola parella. És un ball de festeig, de concepte clar i senzill, amb moviments dinàmics i vigorosos que li donen un aire juganer ple d'atreviments i complicitats. La dansa concentra la seva intensitat en el joc del mocador, en la seva presència i escamoteig, prolongació dels mateixos dansaires.
Són molts els balls i jocs populars que es basen en el protagonisme del mocador: el mocador com a reclam, el mocador com a testimoni, el mocador com a ofrena, el mocador com a penyora. Sovint el mocador deia el que no podien dir amb paraules.

n potpurri és una barreja de flors y espècies naturals seques amb la fi d’aromatitzar habitacions. Normalment es col·loca en tasses de fusta, o en petites bosses teixides de tela.
Un cop més, el grup de juvenils és el més innovador. Aquesta vegada, torna a ser amb una música dels nostres amics Xarop de Canya, que fem un homenatge a totes aquelles cançons catalanes que portem sentint des de petits, en forma de popurri. Passant per diferents ritmes i estils, l’objectiu és mostrar mitjançant passos d’esbart que altres coreografies són possibles.
Deixant de banda altre cop els balls de parella, aquest grup demostra que els agrada ballar i el què fan, divertits i desenfadats, aquí teniu el nostre grup de juvenils amb Potpurri.

ltre cop, com ja comença a ser tradició a l'esbart, un coreografia de Leo Quintana amb música popular. Pollencines forma part d'un grup de balls anomenat Xaloc Xaloquet, on es fa un passeig per les illes balears.

as a Dos és interpretat per una parella mallorquina. Es tracta d'una dansa melòdica i dolça, d'una parella d'enamorats, interpretada amb una gran quantitat de passos plens de dificultat tècnica.

quest ball te el seu origen en el transcurs de l'opera "Marina", del mestre Tomas Breton, és la representació d'una festa marinera, que alguns Esbarts han incorporat al seu repertori per la seva música i vistositat dels seus moviments.

questa dansa està inspirada en l’època medieval i en les diferències classistes que hi havia. Els rics, amb la seva tibantor i mirant per sobre de tothom, els pobres que van vestits amb retalls de roba i que no tenen res més que riure-se'n dels rics, i les cortesanes que fan el que poden per guanyar-se la vida, exhibint-se davant dels homes. Finalment, però acaben ballant tots junts, superant la barrera de les classes que hi ha entre ells.Aquesta dansa ha estat coreografiada per Leo Quintana i es va estrenar a
l'Orfeó Gracienc. La música, és de la Companyia Elèctrica Drama. Aquesta dansa, no segueix el patró de les danses tradicionals, sinó que és una dansa de nova creació i uns passos diferents als tradicionals.

molts pobles costaners, era costum que grups de noies feinegéssin a la platja i ballessin una estona, al ritme suau de la música dels pescadors. La tonada de la música recorda les típiques havaneres que cantaven els pescadors.
Les coreògrafes d’aquesta dansa son la Marta Acín i la Marta Àlvarez.

s una de les més belles danses del folklore Català. És cerimoniosa i senyorial. Es dansava, a Castellterçol, a la sortida de l'església, avui dia conserva la seva puresa i tradició.

a farandola és una dansa tradicional francesa típica de la Provença. D’origen antic, procedeix de diferents tipus de dansa medievals. Els participants es donen la mà per formar una cadena llarga que avança serpentejant i marquen cada temps amb saltirons. El que dirigeix la dansa (l’”abbat-mage”) condueix la cadena. Tot i ser original de Provença ha estat també popularitzada en localitats catalanes dels Pirineus Orientals.

uants cops un ballarí d’esbart ha hagut d’explicar què és un esbart i ha hagut de dir aquella frase: “però no són sardanes, eh”. Els que coneixeu el món o hi esteu implicats, us hi sentireu identificats. Doncs aquest cop no sabríem ben bé com explicar-ho… “Arrels” és un intent de fusionar dues tradicions catalanes molt arrelades a la cultura, com indica el seu nom. Una música plena d’accents, obra del nostre amic Marc Timón, a qui volem agrair la seva confiança deixant-nos coreografiar les seves sardanes, amb uns punts plens d’accents també. La mínima nota, interpretada amb infinitud de passos. Era difícil triar-ne una de sola, per això ens vam decidir per totes: “L’últim Rossinyolet”, “100 anys de fraternitat”, “This love song is for you”, “That’s the way”, “Marina”, són algunes de les peces que aquells que sou afeccionats a les sardanes del jove compositor podreu reconèixer en aquest batibull d’entrades i sortides de l’escenari. Passos relativament complicats, sense perdre les arrels tradicionals: això és “Arrels”. Aquesta coreografia de Marta Álvarez, sense cap tipus de pretensió, està dedicada a tots aquells que estimen la música, la dansa i la tradició catalana.
Volem agrair també la col·laboració especial d’alguns pares i mares, que s’han engrescat a pujar a l’escenari.
Simplement, obriu els sentits i gaudiu. Amb tots vosaltres: “Arrels”.

quest ball formava part de la pantomima “Casament a l’ermita”, a l’igual que la “Dansa dels Espantalls”, que també va independitzar-se’n pel fet que molts esbarts dansaires l’hagin incorporat al seu repertori. Representa un grup de pastors i pastores que es reuneixen en una parada i es posen a ballar alegrement, portant a la mà el seu útil més proper, el seu bastó, amb què van evolucionant, ara posant-se’l a les espatlles, ara picant a terra, ara a l’esquena, ara al davant, voltant-lo...sense però que mai arribi a colpejar-se amb el dels companys de dansa, en mostra del seu domini, indispensable per a un pastor. El ball és alegre i mostra un tarannà d’ingènua companyonia, amb les bromes innocents i els idil·lis ocasionals d’una gent que acostumada a la soledat, mira d’aprofitar aquestes trobades ocasionals per divertir-se, abans de retornar a la solitud de les muntanyes.
La coreografia d’aquesta dansa és del mestre Lluís Trullàs.

s una dansa de nova creació, coreografiada per Lluís Trullàs. Els balladors van disfressats o vestits amb peces estrafolàries segons el gust de cadascú amb la intenció d'espantar els ocells. Durant la dansa també existeixen diferents "jocs" d'amor entre els ballarins.